Es desperta per la claror sense contrastos que envaeix el compartiment i pel soroll que prové del passadís i de l’estació, i, com sempre que obre els ulls des que la nòvia va deixar-lo maleeix despertar-se i tornar a tenir al davant aquesta vida absurda, nociva i indominable. Contemplant les gotes reseques de pluja al marc inferior de la finestra, s’evapora un vestigi de fe i desig, la necessitat d’una vida estàtica. Mentre pensa si ha servit d’alguna cosa aquest viatge.. -¿té sentit viatjar quan ningú t’espera al lloc de destí, té sentit fer-ho quan un mateix és la persona que et rep a l’andana?
(Fragment del relat Interrail, inclòs a Topolino de Pere Guixà)
Comentarios